Xerra que xerraràs
Entrevista a Josep M. Madorell, realitzada per Joaquim Carbó i publicada al número 589 de Cavall Fort, l’any 1987

Una tarda em presento a Molins de Rei a visitar en Josep M. Madorell, ara que a Cavall Fort hem acabat de publicar la història de La casa sobre el gel. D’entrada li demano que faci una mica de memòria...

–Com que sóc perit tèxtil, vaig treballar una pila d’anys en una empresa del ram, on vaig començar fent escandalls, portant el magatzem, visitant les filials, per acabar dibuixant els teixits de tapisseria i vellut. Pels volts de 1969, al començament de la crisi del sector, em vaig adonar que tot trontollava i vaig plegar per dedicar-me de ple al dibuix: des del 61 que ja col·laborava a Cavall Fort on, tret d’un parell de números, el meu Jep ha ocupat sempre la darrera pàgina. A partir del 67 vam estrenar la teva novel·la La casa sota la sorra en vinyetes. Els nostres lectors prou que ho saben: hi he fet de tot, a la revista: els concursos, els treballs d’en Francesc Nicolau, articles d’allò més divers, totes les aventures d’en Pere Vidal i, fins i tot, la segona de les sis aventures d’en Massagran... Ah! També vaig acolorir les primeres historietes d’en Jan i Trencapins. I he dibuixat còmics que m’he empescat jo: “En Jordi i la Nuri”, “Els bufanúvols”, “Els galifardeus”...

Alguns d’aquests personatges són meus perquè han nascut a les pàgines d’alguna novel·la o d’un guió que he escrit, però a partir del moment que en Madorell els ha dibuixat, ja no me’ls podré imaginar sota un altre aspecte. Li pregunto quin s’estima més i d’on va treure els models. Em mira malament:

–Tots! Me’ls estimo molt tots! És com si fossin fills meus... Un dels que em va fer més gràcia dibuixar, a part d’en Jep i en Fidel, és en Mek Bitak, que va aparèixer a Els bruixots de Kibor i que a l’última aventura, La casa sota el gel, surt en una sola vinyeta... Pel que fa als models, mira, en Pere Vidal té una retirada a un amic meu d’aquí Molins, un xicot obert i una mica fatxenda. L’Henry Balua se’m va acudir després d’estudiar moltes fotografies: en trobar-ne una d’un negre seriós, amb cara d’inspirar confiança, em vaig dir: ja el tinc! El senyor Ti s’assembla a un actor italià que feia de dolent a les pel·lícules d’en James Bond... Aquests models han estat el punt de partida: mai no els he calcat!

I l’ambient, la decoració, d’on surten?

–M’agrada que tot sigui ben autèntic. Per falta de pressupost, no he pogut anar a l’Àfrica a documentar-me, però m’he servit de llibres i enciclopèdies de tota mena que he comprat i dels que ja hi havia a la biblioteca del meu pare. Quan l’acció passa entre nosaltres, he fet fotografies dels llocs que havia de dibuixar, com ara dels ports d’Arenys i de Barcelona, del funicular del Tibidabo, etc. Sempre tinc en compte les instruccions del guionista, tu ho saps prou bé per les converses que hem tingut! La imaginació la poso, sobretot, al servei de màquines inexistents, com en el cas del bufador gegant que fonia el gel, fa poc.

Ara anem a parar a les aventures d’en Massagran.


–Veus, aquí no he hagut d’inventar gaire, ja que, d’entrada em vaig fer meus alguns dels personatges que havia dibuixat en Junceda abans de la guerra. És l’homenatge que he dedicat a aquest extraordinari dibuixant català. Els guions són de Ramon Folch i Camarasa, fill de Josep M. Folch i Torres.

Però el personatge fonamental d’en Madorell és en Jep, ja sigui perquè és totalment creació seva, perquè és el més antic i perquè n’ha fet més de cinc-centes històries. D’on surt, què en pensa, quin és el seu futur? És pesat pensar-ne i dibuixar-ne dues pàgines cada mes?

–En Jep és el meu inici professional. Realment, és una feina dura i arriscada perquè al cap de tant de temps et pots repetir. Ara m’estimaria més dibuixar-ne una pàgina cada mes, o sigui, que a la darrera pàgina de la revista alternessin en Jep i un altre personatge nou, d’un dibuixant català ben jove... No és dur per en Jep, només, però ho és perquè simultàniament he de treballar en Massagran, per una banda, i en Pere Vidal, per una altra. Això és molt complicat: hauré de fer un pensament!

En aquest punt penso en d’altres famosos autors de tot el món que no treballen sols, ja que tenen un gran taller amb tot d’ajudants... Com s’ho manega, això, en Madorell?

–A mi, ara, només m’ajuda una noia que posa el color a les pàgines. Tenir un equip representaria que algú amb qui estigués d’acord em dibuixés els fons, la decoració, el paisatge, tot i que m’ho passo bé triant-los i dibuixant-los. Jo m’hauria de reservar els personatges i el seu moviment. No cal dir que d’aquesta manera podria fer més i millors aventures. Pensa que els negocis amplien el local o la fàbrica, lloguen més obrers. Jo només puc produir més si em llevo més d’hora cada dia. Però això té un límit. Mira –i m’assenyala la paret–, aquí tens el meu lema: ”A poc a poc i bona lletra”, sota aquest cargol que s’enfila. Pel que fa als guions –segueix després d’una pausa–, tot i que em veig amb cor d’empescar-me’n, m’estimo més que us hi dediqueu els lletraferits: és la vostra feina, oi?

És veritat! M’agrada escriure’n, de guions, sobretot pensant com serà cada pàgina un cop dibuixada. Fa estona que li volia preguntar si hi ha alguna novel·la que li agradaria convertir en historieta.


–No hi he pensat mai. Però m’agradaria que m’escrivissin un guió que fes reviure l’aventura dels almogàvers. Ho penso quan rellegeixo la Crònica d’en Muntaner: tinc un personatge que es diu Roger, un vailet que treu el cap de tant en tant a les pàgines d’en Jep, a qui voldria fer recórrer la ruta dels almogàvers per establir paral·lelismes entre el passat i el present, això si tingués temps, és clar!

Ara m’interesso per les seves preferències en el camp del còmic i la il·lustració.

–Com a tècnica, em quedo amb Hugo Pratt, el creador de “Corto Maltese”, i amb el Moebius de “Venecia Celeste”. Com a galeria de personatges, amb la fàbrica Walt Disney: en Mickey d’abans del 38, a l’època de la depressió dels Estats Units, dibuixat per Floyd Cottfreson, em sembla sensacional. I Milton Caniff. I l’il·lustrador Arthur Rackham. I els nostres Junceda i Cornet, i...

En Madorell fa memòria. Ja hi estic d’acord, jo, amb tot el que diu, però em sembla que se’n deixa un i li ho comento. Em mira, desconcertat. Li’n falta un, n’estic segur! Hi cau de ple i gairebé se’m disculpa:

–I tant, home! L’Hergé! Mira que no pensar en el primer de tots! Tan entusiasta que sóc de la línia belga! La galeria de personatges de les historietes d’en Tintín és fora de sèrie!

També parlem una mica desordenadament d’alguns aspectes convencionals del còmic, com ara l’edat dels protagonistes, per als quals el temps no passa...

–Tens raó! En Jep, per exemple, que és un xicot d’uns divuit o dinou anys, ja en fa 25 que corre pel món. Si hagués seguit l’evolució normal de les persones de carn i ossos, ara seria com jo quan tenia 43 o 44 anys. Encara podria ser un esportista –jo mateix faig bones excursions, i ja passo dels seixanta–, però no el sé veure tan ganàpia. Em penso que sempre han de ser tal com els ha conegut el públic per primera vegada.

I l’afició i les ganes de dibuixar, qui les hi va encomanar?


–Va ser durant la guerra, que no teníem escola. Per tal que no estiguéssim tot el dia pel carrer, una deixeble d’en Junceda, la Carme Sala, reunia uns quants vailets i ens explicava els secrets de l’ofici, la tècnica, la perspectiva...

També li pregunto si hi ha manera d’introduir-se al mercat europeu de la mateixa manera que els europeus o els americans s’introdueixen al nostre.

–És molt difícil! Per començar, fora que treballis per encàrrec, has d’anar a les fires internacionals de Frankfurt o de Bolonya amb la maleta ben plena: bons personatges i un mínim de sis àlbums. És del que disposo ara, tant d’en Massagran com d’en Pere Vidal. Vejam si aviat els internacionalitzem!

Li demano si té alguna anècdota i no s’hi ha de pensar:


–Com cada hivern, vaig dibuixar fa temps un Jep a la neu. Aquest cop es trencava una cama esquiant i el portaven en una llitera amb la intervenció de tot de gent. Doncs, em va venir a trobar un amic a qui havia passat exactament el mateix: li vaig haver de signar la pàgina i ara la té emmarcada a casa seva. També, quan pensava els personatges de La casa sota la sorra, vaig portar uns esbossos a casa en Llucià Navarro, que era el responsable artístic de Cavall Fort. La seva esposa, la Maria Pilar, que també és dibuixant, em va fer observar que Henry Balua quedaria la mar de bé amb una corbata ben llarga. Ho vaig provar i va anar de primera. Sempre que l’Henry apareix mudat, porta una corbata llarguíssima.

Encara parlem de tot una bona estona més. Al final, li comento que, ja que ell mateix té tanta feina, la nostra revista podria convocar entre vosaltres, els lectors, un concurs d’idees o de guions per a les historietes d’en Jep. La idea no li sembla malament, em diu, mentre ens acomiadem. Caldrà posar fil a l’agulla: vejam si entre tots li traieu una mica de feina i l’ajudeu a fer que tingui més temps per a dibuixar més i més pàgines.

http://www.cavallfort.net/noticies/madorell.html